Postmodernisme

Un dels treballs o aportacions més importants de Thompson a la historiografia en general és la teoria de determinació de les classes, que explica com es formen i es determinen les classes socials. La classe social és resultat d’una experiència compartida, col·lectiva, formada quan s’articulen aquestes experiències al voltant d’una consciència de classe i en un procés de lluita de classe. La classe no existeix per si sola, només en confrontació amb altres classes. Fruit d’aquesta confrontació, un col·lectiu acaba prenent consciència de classe, amb unes característiques enfrontades a altres classes. Thompson no fa un anàlisi estàtic, estructural de les classes, sinó que posa l’accent en la dinàmica; la classe no existeix si no es té en compte la seva temporalitat, i les lluites de classes són processos històrics i no fenòmens estàtics. Thompson vol distanciar-se de plantejaments massa rígids de la relació entre base i estructura, models massa deterministes: l’experiència està determinada, el sistema econòmic, polític, etc., però la consciència de classe no. Quan la classe té un paper, es quan agafa consciència de classe, una consciència social de pertinença comuna. Per altra banda, P. Joyce, té una visió sobre les classes socials bastant diferent de la de Thompson. Per Joyce, d’entrada, no existeix la consciència de classe tal com la concep Thompson; ell diu que la consciència és adonar-se d’alguna cosa que existeix, ser-ne conscient. I la realitat és que aquest concepte de consciència de classe l’hem construït, no existeix. En tot cas, el que hi ha és identitat de classe, que no deixa de ser una més de les múltiples identitats que tenim (gènere, classe, familiar, política,etc.). A més a més, aquestes identitats no neixen d’un referent social extern, sinó de la lluita pel poder (llenguatge polític).

E. J. Hobsbawm manté una postura bastant crítica i fins i tot burlesca respecte el que ell mateix defineix com una mode recent, el postmodernisme. Per Hobsbawm és profundament relativista, i ho posa tot en dubte, la distinció entre realitat i ficció, la realitat objectiva i el discurs conceptual. Hobsbawm creu que no és possible establir una definició o un model del que volem dir quan parlem de ‘societat’, però, sí que es poden identificar algunes característiques, no del concepte de ‘societat’, sinó del d’història de la societat. En primer lloc, la historia de la societat, diu Hobsbawm, és una col·laboració entre models generals d’estructura i canvis socials i el conjunt de fenòmens que realment van succeir. En segon lloc, la historia de la societat és, entre altres coses, l’historia de conjunts de persones que viuen juntes i que es poden definir en termes sociològics; és la història de societats a més de la societat humana, o de certs tipus de societats i les seves possibles relacions, o del desenvolupament general de la humanitat en el seu conjunt.

En tercer lloc, Hobsbawm fa referència a la necessitat d’un model o unes pautes de treball comunes per tal d’estudiar l’historia de la societat. Sembla que en aquest aspecte hi ha consens entre els historiadors, però es pregunta si aquest model és el millor per a la formulació de la naturalesa i l’estructura de les societats i els mecanismes de les seves transformacions històriques. Per P. Joyce, la societat no existeix tal com l’entén l’historia econòmica i social, i per tant, tal com l’entenen autors com E. J. Hobsbawm. P. Joyce creu que la societat només existeix en la mesura que és una construcció discursiva, és a dir, en la mesura que sigui un concepte amb el qual la gent d’un determinat moment històric intenta entendre la seva realitat; però aquesta realitat no és real, és discursiva. Això vol dir que allò que normalment entenem per societat no és real, sinó que és una manera d’entendre una realitat que és molt complexa i que pot ser ordenada de maneres molt diferents. Per tant, el concepte de societat de l’historia econòmica i social seria una més de les múltiples formes d’entendre la realitat, una més de les construccions discursives.

Marxismes

El marxisme britànic fou un corrent historiogràfic impulsat per un grup d’historiadors que pertanyien al partit comunista britànic, i que van acabar formant un dels moviments historiogràfics més destacats de la historiografia contemporània. El marxisme britànic ha produït nombrosos treballs i contribucions a la historiografia, com la teoria de la determinació de les classes o la perspectiva d’una història de baix a dalt, i també ha ‘produït’ nombrosos debats dins del mateix corrent marxista; com passa en qualsevol grup, corrent, disciplina, etc., no tothom pensa el mateix, sorgeixen discrepàncies, i aquestes s’accentuen amb l’arribada de noves generacions i amb el pas del temps. Així doncs, dins el marxisme s’han obert nombrosos debats sobre conceptes clau com capitalisme, classe, o lluita de classe, fruit, en gran mesura, de l’evolució de les perspectives marxistes de les noves generacions respecte als ‘pares’ d’aquest corrent historiogràfic.

El corrent marxista desenvolupà les seves teories històriques en funció de les desigualtats i les relacions entre classes. Aquestes relacions tenien forta implicació política, i per tant historiadors com Edward i Dorothy Thompson o Hobsbawn entre altres, posen èmfasi en la dimensió política de les experiències de les classes baixes o populars. Es neguen a simplificar els actes de rebel·lió/oposició al poder com a simples actes criminals, i els analitzen en termes de relacions de classe. El concepte d’economia moral defineix el conjunt de normes i concepcions de les classes populars sobre el que era just i sobre quines eren les obligacions i/o funcions econòmiques i socials dels diferents actors/grups d’una comunitat. Aquest concepte l’usà Thompson per donar una interpretació de les revoltes populars, sobre les quals ell apuntava que eren respostes automàtiques a certs estímuls econòmics. Els primers historiadors marxistes insistien en l’idea que les classe baixes han estat també actors actius dins la història, és a dir, que les lluites i moviments populars han estat importants per a l’evolució històrica. Una de les idees importants era trencar amb la historiografia centrada en la visió de les classes dirigents; el problema no és estudiar grups concrets, l’objectiu és fer una història global de la societat, tenint en compte el paper destacat de les classes populars, que és un dels temes per excel·lència del marxisme juntament amb les relacions de classe.

Els textos d’ Edward P. Thompson i de Neville Kirk son un exemple dels debats i de les discrepàncies sobre alguns conceptes clau del marxisme dins el mateix corrent historiogràfic. Pel que fa al text de Thompson, ell analitza la mentalitat o cultura política, les expectatives, les tradicions, i les supersticions de la població treballadora; les seves incursions en el mercat; i les relacions entre la multitud i els governants que molts simplifiquen com a simples motins o rebel·lions a causa de la passa de fam. Thompson vol demostrar, entre altres coses, com la multitud no era un simple actor passiu que només es movia per la gana, sinó que podia recòrrer a l’acció directe i contundent per imposar el control protector del mercat i la regulació dels preus, i fins i tot reivindicar la seva legitimitat derivada del model paternalista; “Por supuesto que los amotinados tenían hambre y a veces estaban al borde de la inanición. Pero esto no nos dice cómo su conducta es modificada por la costumbre, la cultura y la razón”. Thompson critica durament l’actitud d’alguns autors com el doctor Stevenson, qui li criticà conceptes cabdals com el d’economia moral: “quedan todavía algunos positivistas ineducables que, más que discrepar de las conclusiones de los historiadores sociales, desean rechazar sus preguntas. Proponen que sólo es necesaria una serie de explicaciones directamente económicas de los motines de subsistencia o incluso que sólo es apropiadado hacer una serie de preguntas al respecto”.

Per altra banda, ‘En defensa de la clase’, de Neville Kirk, és una crítica a l’enfocament revisionista d’Stedman Jones de l’historia dels treballadors i del concepte de classe. A diferència del que sostenen autors ja mencionats com els Thompson, Hobsbawn o Kirk, sobre la idea que la classe va ocupar un lloc central en les vides dels treballadors anglesos del segle XIX, Stedman Jones rebutja l’enfocament social del cartisme, substituint-lo per una interpretació política. Resumint-ho, per Stedman Jones el cartisme és un exemple clàssic de la manera com un ampli grup d’historiadors i intel·lectuals han anat constituint, falsament, la consciència de classe dels treballadors anglesos de l’època contemporànea. Jo, personalment, m’inclouria sense cap dubte en el grup de Thompson i companyia, simplement per que crec que els historiadors han de fer la seva feina el millor possible, i deixar-se de disputes que només fan que devaluar el treball historiogràfic. Per acabar, citaré un altre vegada a Thompson: “Los historiadores económicos y sociales no se dedican a competir unos con otros, como los políticos, aunque a veces lo parece. El estudio de los salarios y los precios y el estudio de las normas y las expectativas pueden complementarse recíprocamente”.