Postmodernisme

Un dels treballs o aportacions més importants de Thompson a la historiografia en general és la teoria de determinació de les classes, que explica com es formen i es determinen les classes socials. La classe social és resultat d’una experiència compartida, col·lectiva, formada quan s’articulen aquestes experiències al voltant d’una consciència de classe i en un procés de lluita de classe. La classe no existeix per si sola, només en confrontació amb altres classes. Fruit d’aquesta confrontació, un col·lectiu acaba prenent consciència de classe, amb unes característiques enfrontades a altres classes. Thompson no fa un anàlisi estàtic, estructural de les classes, sinó que posa l’accent en la dinàmica; la classe no existeix si no es té en compte la seva temporalitat, i les lluites de classes són processos històrics i no fenòmens estàtics. Thompson vol distanciar-se de plantejaments massa rígids de la relació entre base i estructura, models massa deterministes: l’experiència està determinada, el sistema econòmic, polític, etc., però la consciència de classe no. Quan la classe té un paper, es quan agafa consciència de classe, una consciència social de pertinença comuna. Per altra banda, P. Joyce, té una visió sobre les classes socials bastant diferent de la de Thompson. Per Joyce, d’entrada, no existeix la consciència de classe tal com la concep Thompson; ell diu que la consciència és adonar-se d’alguna cosa que existeix, ser-ne conscient. I la realitat és que aquest concepte de consciència de classe l’hem construït, no existeix. En tot cas, el que hi ha és identitat de classe, que no deixa de ser una més de les múltiples identitats que tenim (gènere, classe, familiar, política,etc.). A més a més, aquestes identitats no neixen d’un referent social extern, sinó de la lluita pel poder (llenguatge polític).

E. J. Hobsbawm manté una postura bastant crítica i fins i tot burlesca respecte el que ell mateix defineix com una mode recent, el postmodernisme. Per Hobsbawm és profundament relativista, i ho posa tot en dubte, la distinció entre realitat i ficció, la realitat objectiva i el discurs conceptual. Hobsbawm creu que no és possible establir una definició o un model del que volem dir quan parlem de ‘societat’, però, sí que es poden identificar algunes característiques, no del concepte de ‘societat’, sinó del d’història de la societat. En primer lloc, la historia de la societat, diu Hobsbawm, és una col·laboració entre models generals d’estructura i canvis socials i el conjunt de fenòmens que realment van succeir. En segon lloc, la historia de la societat és, entre altres coses, l’historia de conjunts de persones que viuen juntes i que es poden definir en termes sociològics; és la història de societats a més de la societat humana, o de certs tipus de societats i les seves possibles relacions, o del desenvolupament general de la humanitat en el seu conjunt.

En tercer lloc, Hobsbawm fa referència a la necessitat d’un model o unes pautes de treball comunes per tal d’estudiar l’historia de la societat. Sembla que en aquest aspecte hi ha consens entre els historiadors, però es pregunta si aquest model és el millor per a la formulació de la naturalesa i l’estructura de les societats i els mecanismes de les seves transformacions històriques. Per P. Joyce, la societat no existeix tal com l’entén l’historia econòmica i social, i per tant, tal com l’entenen autors com E. J. Hobsbawm. P. Joyce creu que la societat només existeix en la mesura que és una construcció discursiva, és a dir, en la mesura que sigui un concepte amb el qual la gent d’un determinat moment històric intenta entendre la seva realitat; però aquesta realitat no és real, és discursiva. Això vol dir que allò que normalment entenem per societat no és real, sinó que és una manera d’entendre una realitat que és molt complexa i que pot ser ordenada de maneres molt diferents. Per tant, el concepte de societat de l’historia econòmica i social seria una més de les múltiples formes d’entendre la realitat, una més de les construccions discursives.