Postmodernisme

Un dels treballs o aportacions més importants de Thompson a la historiografia en general és la teoria de determinació de les classes, que explica com es formen i es determinen les classes socials. La classe social és resultat d’una experiència compartida, col·lectiva, formada quan s’articulen aquestes experiències al voltant d’una consciència de classe i en un procés de lluita de classe. La classe no existeix per si sola, només en confrontació amb altres classes. Fruit d’aquesta confrontació, un col·lectiu acaba prenent consciència de classe, amb unes característiques enfrontades a altres classes. Thompson no fa un anàlisi estàtic, estructural de les classes, sinó que posa l’accent en la dinàmica; la classe no existeix si no es té en compte la seva temporalitat, i les lluites de classes són processos històrics i no fenòmens estàtics. Thompson vol distanciar-se de plantejaments massa rígids de la relació entre base i estructura, models massa deterministes: l’experiència està determinada, el sistema econòmic, polític, etc., però la consciència de classe no. Quan la classe té un paper, es quan agafa consciència de classe, una consciència social de pertinença comuna. Per altra banda, P. Joyce, té una visió sobre les classes socials bastant diferent de la de Thompson. Per Joyce, d’entrada, no existeix la consciència de classe tal com la concep Thompson; ell diu que la consciència és adonar-se d’alguna cosa que existeix, ser-ne conscient. I la realitat és que aquest concepte de consciència de classe l’hem construït, no existeix. En tot cas, el que hi ha és identitat de classe, que no deixa de ser una més de les múltiples identitats que tenim (gènere, classe, familiar, política,etc.). A més a més, aquestes identitats no neixen d’un referent social extern, sinó de la lluita pel poder (llenguatge polític).

E. J. Hobsbawm manté una postura bastant crítica i fins i tot burlesca respecte el que ell mateix defineix com una mode recent, el postmodernisme. Per Hobsbawm és profundament relativista, i ho posa tot en dubte, la distinció entre realitat i ficció, la realitat objectiva i el discurs conceptual. Hobsbawm creu que no és possible establir una definició o un model del que volem dir quan parlem de ‘societat’, però, sí que es poden identificar algunes característiques, no del concepte de ‘societat’, sinó del d’història de la societat. En primer lloc, la historia de la societat, diu Hobsbawm, és una col·laboració entre models generals d’estructura i canvis socials i el conjunt de fenòmens que realment van succeir. En segon lloc, la historia de la societat és, entre altres coses, l’historia de conjunts de persones que viuen juntes i que es poden definir en termes sociològics; és la història de societats a més de la societat humana, o de certs tipus de societats i les seves possibles relacions, o del desenvolupament general de la humanitat en el seu conjunt.

En tercer lloc, Hobsbawm fa referència a la necessitat d’un model o unes pautes de treball comunes per tal d’estudiar l’historia de la societat. Sembla que en aquest aspecte hi ha consens entre els historiadors, però es pregunta si aquest model és el millor per a la formulació de la naturalesa i l’estructura de les societats i els mecanismes de les seves transformacions històriques. Per P. Joyce, la societat no existeix tal com l’entén l’historia econòmica i social, i per tant, tal com l’entenen autors com E. J. Hobsbawm. P. Joyce creu que la societat només existeix en la mesura que és una construcció discursiva, és a dir, en la mesura que sigui un concepte amb el qual la gent d’un determinat moment històric intenta entendre la seva realitat; però aquesta realitat no és real, és discursiva. Això vol dir que allò que normalment entenem per societat no és real, sinó que és una manera d’entendre una realitat que és molt complexa i que pot ser ordenada de maneres molt diferents. Per tant, el concepte de societat de l’historia econòmica i social seria una més de les múltiples formes d’entendre la realitat, una més de les construccions discursives.

Marxismes

El marxisme britànic fou un corrent historiogràfic impulsat per un grup d’historiadors que pertanyien al partit comunista britànic, i que van acabar formant un dels moviments historiogràfics més destacats de la historiografia contemporània. El marxisme britànic ha produït nombrosos treballs i contribucions a la historiografia, com la teoria de la determinació de les classes o la perspectiva d’una història de baix a dalt, i també ha ‘produït’ nombrosos debats dins del mateix corrent marxista; com passa en qualsevol grup, corrent, disciplina, etc., no tothom pensa el mateix, sorgeixen discrepàncies, i aquestes s’accentuen amb l’arribada de noves generacions i amb el pas del temps. Així doncs, dins el marxisme s’han obert nombrosos debats sobre conceptes clau com capitalisme, classe, o lluita de classe, fruit, en gran mesura, de l’evolució de les perspectives marxistes de les noves generacions respecte als ‘pares’ d’aquest corrent historiogràfic.

El corrent marxista desenvolupà les seves teories històriques en funció de les desigualtats i les relacions entre classes. Aquestes relacions tenien forta implicació política, i per tant historiadors com Edward i Dorothy Thompson o Hobsbawn entre altres, posen èmfasi en la dimensió política de les experiències de les classes baixes o populars. Es neguen a simplificar els actes de rebel·lió/oposició al poder com a simples actes criminals, i els analitzen en termes de relacions de classe. El concepte d’economia moral defineix el conjunt de normes i concepcions de les classes populars sobre el que era just i sobre quines eren les obligacions i/o funcions econòmiques i socials dels diferents actors/grups d’una comunitat. Aquest concepte l’usà Thompson per donar una interpretació de les revoltes populars, sobre les quals ell apuntava que eren respostes automàtiques a certs estímuls econòmics. Els primers historiadors marxistes insistien en l’idea que les classe baixes han estat també actors actius dins la història, és a dir, que les lluites i moviments populars han estat importants per a l’evolució històrica. Una de les idees importants era trencar amb la historiografia centrada en la visió de les classes dirigents; el problema no és estudiar grups concrets, l’objectiu és fer una història global de la societat, tenint en compte el paper destacat de les classes populars, que és un dels temes per excel·lència del marxisme juntament amb les relacions de classe.

Els textos d’ Edward P. Thompson i de Neville Kirk son un exemple dels debats i de les discrepàncies sobre alguns conceptes clau del marxisme dins el mateix corrent historiogràfic. Pel que fa al text de Thompson, ell analitza la mentalitat o cultura política, les expectatives, les tradicions, i les supersticions de la població treballadora; les seves incursions en el mercat; i les relacions entre la multitud i els governants que molts simplifiquen com a simples motins o rebel·lions a causa de la passa de fam. Thompson vol demostrar, entre altres coses, com la multitud no era un simple actor passiu que només es movia per la gana, sinó que podia recòrrer a l’acció directe i contundent per imposar el control protector del mercat i la regulació dels preus, i fins i tot reivindicar la seva legitimitat derivada del model paternalista; “Por supuesto que los amotinados tenían hambre y a veces estaban al borde de la inanición. Pero esto no nos dice cómo su conducta es modificada por la costumbre, la cultura y la razón”. Thompson critica durament l’actitud d’alguns autors com el doctor Stevenson, qui li criticà conceptes cabdals com el d’economia moral: “quedan todavía algunos positivistas ineducables que, más que discrepar de las conclusiones de los historiadores sociales, desean rechazar sus preguntas. Proponen que sólo es necesaria una serie de explicaciones directamente económicas de los motines de subsistencia o incluso que sólo es apropiadado hacer una serie de preguntas al respecto”.

Per altra banda, ‘En defensa de la clase’, de Neville Kirk, és una crítica a l’enfocament revisionista d’Stedman Jones de l’historia dels treballadors i del concepte de classe. A diferència del que sostenen autors ja mencionats com els Thompson, Hobsbawn o Kirk, sobre la idea que la classe va ocupar un lloc central en les vides dels treballadors anglesos del segle XIX, Stedman Jones rebutja l’enfocament social del cartisme, substituint-lo per una interpretació política. Resumint-ho, per Stedman Jones el cartisme és un exemple clàssic de la manera com un ampli grup d’historiadors i intel·lectuals han anat constituint, falsament, la consciència de classe dels treballadors anglesos de l’època contemporànea. Jo, personalment, m’inclouria sense cap dubte en el grup de Thompson i companyia, simplement per que crec que els historiadors han de fer la seva feina el millor possible, i deixar-se de disputes que només fan que devaluar el treball historiogràfic. Per acabar, citaré un altre vegada a Thompson: “Los historiadores económicos y sociales no se dedican a competir unos con otros, como los políticos, aunque a veces lo parece. El estudio de los salarios y los precios y el estudio de las normas y las expectativas pueden complementarse recíprocamente”.

Ardipithecus Rámidus

ARDIPITHECUS RÁMIDUS

L'homínid més vell que coneixem a hores d'ara va entrar a la història oficial amb un article publicat a Nature l'any 1994. Les troballes però, havien començat dos anys abans a Aramis, a l'Etiòpia Central, quan Gen Suwa va descobrir un molar superior, que va ser seguit per d'altres dents i diversos fragments de mandíbula, part inferior del crani i braç esquerre, fins a completar una cinquantena de restes fòssils pertanyents a 17 individus diferents. Les restes trobades al riu Awash per l'equip format per Gene Suwa, Tim White, Berhane Asfaw i Desmond Clark, tenien una antiguitat de 4.4 milions d'anys i presentaven unes característiques molt més primitives que les pròpies de l'Australopithecus afarensis, que fins a aquell moment havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà.

Els canins eren més grans que els de l'afarensis (però no tan com en els simis actuals) i estaven arrenglerats amb les dents posteriors, que eren comparativament més petites, els molars eren estrets i estaven recoberts per una capa d'esmalt molt prima, el diastema era més ample, mentre que els ossos del braç i del crani eren massa petits per fer cap deducció segura. Sembla però, que la forma del primer, també intermèdia entre l'afarensis i els simis, no presentava cap adaptació que li permetés caminar ajudant-se dels nusos de les mans, mentre que la forma d'un petit fragment corresponent a la vora del foramen magnum permetia aventurar la hipòtesi que es trobaven davant d'un ésser de marxa bípede o si més no, semibípeda. Per el tipus de dentadura s’ha deduït que L’Ardipithecus rámidus s’alimentava dels mateixos vegetals que els ximpanzés: fruites, brots, branquetes tendres, fulles fresques; fet que demostra que passava molt de temps als arbres. Les restes trobades no presentaven unes característiques tan inequívocament humanes com l'Australopithecus afarensis, que durant molts anys havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà. Tot i que les característiques de les restes estan a mig camí entre l'homínid esmentat anteriorment i el ximpanzé, són prou diferenciades com per atorgar a aquest ésser el primer lloc en el camí de l'hominització. D'altres trets ho confirmen, ja que sembla força clar que era bípede i no podia caminar amb la ma plegada com fan els simis. El seu hàbitat era la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana.

En un primer moment aquell homínid de 40 kg de massa i 122 cm d'alçada va ser inclòs dins del gènere Australopithecus, però set mesos després de l'aparició del primer article, es va crear un nou gènere per encabir-lo, passant a denominar-se Ardipithecus (mico de terra) rámidus, mot provinent de la llengua Afar i que significa arrel. Denominació molt encertada ja que amb aquesta troballa ens trobem força prop del moment en que humans i simis van seguir camins separats, fet que molts científics situen fa sis milions d'anys. L'acceptació de les conclusions no és però, gaire general. Antropòlegs tan famosos com Richard i Meave Leakey i Philip Tobias, no semblen estar gaire d'acord amb les teories de T. White. Els primers consideren que devia ser un simi bípede però no un avantpassat humà, mentre que el segon diu que les troballes són massa enigmàtiques, que poca gent les ha vistes i que ben poc s'ha publicat, fets plenament incontestables, ja que cinc anys després de la troballa encara no hi ha hagut cap novetat, ni se sap res de l’esquelet força complet que va ser trobat a finals de l'any 1994. Davant de totes aquestes acusacions T. White demana més temps per arribar a algunes conclusions fiables.

Poca cosa sabem doncs d'aquesta espècie que tenia com a hàbitat la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home, va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana. I del qual ni tan sols sabem la seva capacitat craniana, possiblement molt semblant a la del ximpanzé, tot i que les tesis més optimistes li assignen un volum cerebral de 450 cc.

Els espais del mercat
Mercats i economies camperoles a l’Europa Mediterrània (s. XIV-XVIII)
(Maurice Aymard)

En aquest text Maurice Aymard ens parla del procés d’inserció de l’economia rural en l’economia de mercat, del pas d’una situació inicial d’intercanvis i una quasi nul·la monetarització fins a la inclusió del camperolat dins una economia monetaritzada. Aymard ens parla del diferents posicionaments respecte a aquest procés i acaba amb la seva opinió personal.

La història rural de finals de l’Edat Mitjana i de l’època moderna, segons Aymard, es pot agrupar entorn a tres models o posicionaments interpretatius diferents.

El primer prové de l’obra de E. Labrousse i P. Goubert entre altres, que sostenen que la producció rural respon d’una manera positiva als estímuls de la demanda comercial, que es traduiria en l’apujada dels preus. Posteriorment, el procés continuaria amb una pujada dels preus dels productes agraris que impulsarien les inversions, i es conclouria amb un augment final de la producció.

Davant d’aquest primer posicionament trobem el dels historiadors dels seixanta, que posen èmfasi en l’estabilitat de les tècniques i el conseqüent estancament dels rendiments de l’agricultura tradicional. El creixement de la població feia disminuir la quantitat per persona de la producció total, fet que disminuïa la quantitat d’excedents dedicats a la venda. Això limitava l’accés al mercat del camperolat com a venedor, i per contra, provocava el seu accés al mercat però com a demandant de treball, d’ocupació. La solució es trobava a les ciutats, que necessitaven el camperolat ‘en forma’ per satisfer les seves necessitats. La solució, doncs, va ser invertir en la producció agrícola de dues maneres. Una va ser la formació de grans explotacions que garantien les necessitats dels camperols. L’altre va ser la transferència cap al camp d’algunes etapes d’activitats productives aprofitant la immensa reserva de mà d’obra al camp, el que s’ha anomenat protoindustrialització.

El tercer model és de caire antropològic, i sosté que els camperols només venien el que necessitaven per cobrir les seves necessitats monetàries, en part per les pressions i coercions dels seus senyors i/o funcionaris estatals. Aquestes pressions van ser un element clau per la monetarització de l’economia agrària.

Però l’idea d’Aymard al respecte de la introducció del camperolat als circuits de mercat difereix dels tres posicionaments anteriors. Per ell els camperols no treballaven només per pagar els impostos, sinó que també generaven les seves pròpies necessitats monetàries per tal d’assegurar la seva reproducció social. El camperolat venia la seva producció en funció dels seus objectius, principalment l’autoabastiment i l’autonomia reproductiva. Per Aymard, es fonamental el fet que no hi hagués, per el camperolat, una sola forma de mercat sinó moltes, i que bàsicament eren el dels productes agrícoles, el de la terra, el del treball i el del crèdit. Per últim, Aymard fa una menció especial al crèdit, per ell l’element clau que va permetre als dirigents de l’economia capitalista d’Occident assolir el control del camperolat i la seva completa submersió en l’economia de mercat.

La herència inmaterial, G. Levi (1985)
Capítol 3- Reciprocidad y mercado de la tierra

En aquest capítol del seu llibre ‘la herència inmaterial’ G. Levi ens mostra tota una sèrie de quadres estadístics amb els quals extreu algunes característiques de les societats de la zona del Piemont a finals del segle XVII , tals com la mitjana del consum individual, la mida o dimensió de la terra, la producció anual o les característiques de la família.

La primera font que utilitza Levi per a poder estimar el consum individual de cada persona és els aliments que es deixaven a les viudes en els testaments. Tot i que no tothom feia testament (només les famílies mitjanes- altes) i que per tant hi havia diferències entre les famílies benestants i pobres, queda clar que la base de l’alimentació eren els cereals, i que en alguns casos s’acompanyava amb ous, carn de porc, verdures de l’hort o fruites. La dot, per altra banda, s’utilitzava per a despeses extraordinàries i no era la font bàsica de l’alimentació.

La següent qüestió és la quantitat de terra que es necessitava cultivar per alimentar o sostenir una persona en aquella època. Per mesurar la productivitat de la terra ens hem de fixar en el cadastre de Víctor Amadeu II, que, tot i que es refereix només a la terra del senyor (terra de primera qualitat i més productiva) ens mostra que era necessària d’entre una a una i mitja jornades de terra per a mantenir amb una certa abundància a una persona durant un any.

Però si les parcel·les de la majoria de famílies eren molt reduïdes, encara es van veure més disminuïdes per la introducció de dos nous cultius que van transformar l’economia camperola del Piemont, el blat de moro i la morera. El blat de moro, cultiu de gran rendiment, es va convertir al s. XVIII en la base alimentària essencial per a la població camperola. Les moreres s’utilitzaven per la cria de cucs de seda, i permetia la utilització de mà d’obra infantil i femenina que actuava com a contribució monetària. Mentre l’altíssima producció de blat, amb la seva difícil comercialització, no passava pel mercat i es destinava al consum familiar, la cria de cucs de seda era tot un negoci en mans d’uns pocs grans mercaders exportadors.

En aquella època hi havia una gran activitat i moviment de propietaris de terra, hi havia una mercantilització de la terra entre el camperolat, però hi ha el dubte de si realment eren operacions conscients, per fer diners, o si es feien per obligació o necessitat. Hi ha indicis que suggereixen un mercat impersonal, amb una oferta i demanda clares, com les moltes transaccions de terra que es van fer a través del mercat o una certa uniformitat dels preus, però el cert és que hi ha altres indicis que contradiuen aquesta idea. La realitat és que d’impersonal el mercat en tenia ben poc; la terra era de baixa qualitat, el preu era canviant i la totalitat de la terra estava fragmentada per un gran nombre de transaccions que no estaven relacionades entre sí, però que es basaven en relacions de persona a persona, o de família a família. La relació entre l’oferta i la demanda era casual, i els intercanvis es ‘tancaven’ amb relacions personals entre venedor i comprador, i no per la competència entre venedors.

Per contra, els veïns sí que formaven una demanda constant de terra, doncs en un mercat sense una demanda constant, sempre tenien motiu per comprar una parcel·la que anés a parar a mans d’altres. En aquestes transaccions el preu es movia entre l’oferta i la demanda, i s’acostaven més a un mercat impersonal amb objectius i interessos econòmics, lluny del simple objectiu de subsistir.

L’ORÍGEN DE LA SOCIETAT

Són moltes les opinions i teories que s’han fet sobre els orígens de les societats i sobre les característiques de les primeres que van existir.

Els filòsofs de la Il·lustració europea creien que en un primer moment, abans que un grup de persones s’ajuntés i s’organitzés formant societats, els individus havien viscut en un estat natural. Els individus, en aquest estat natural, eren lliures i iguals entre ells, tot i que com a contrapartida vivien en constant alerta i preocupació. Aquests individus amb capacitat, encara que poca, de raonar voldrien civilitzar-se i sentir-se segurs. Aquest desig els porteria problemes, doncs a canvi de renunciar a algunes llibertats hi hauria el perill que, governats per segons qui, es quedessin se’n quedessin sense.

Per altra banda, els autors conservadors creien que els governs tenien que imposar, que ser poderosos. Així doncs, deien que l’estat natural era ple d’horrors. Hobbes creia que per mantenir l’ordre en aquest estat natural era necessari un govern fort i que imposés, i que a canvi de la protecció que aquest govern imposaria les persones estarien disposades a renunciar a les seves llibertats.

Els escriptors liberals i radicals, per contra, exaltaven l’estat natural. Jean-Jacques Rousseau deia que en l’estat natural l’home era més dèbil, però gaudia de total llibertat i igualtat.

Tot i les diferencies de pensaments entre els filòsofs de la Il·lustració, tots creien que la formació de les societats va ser un gran pas. Però també en aquest punt hi havia divergències d’opinió, sobre com eren i com s’organitzaven les primeres societats.

Els darwinistes creuen que els humans que s’organitzaren per formar les primeres societats no eren conscients del pas que estaven fent, que no tenien ús de raó. Les primeres societats eren, doncs, semblants a les dels simis, i com a tals les primeres societats sorgiren per uns vincles socials que afloraren de forma natural. Aquests primers vincles socials foren els llaços de sang o de parentesc.

L’alternativa als llaços de sang eren els de patriotisme local, els de sentir-se identificat amb un grup de persones que formaven un poblat o una tribu i rendir-se fidelitat i protecció. Segons Maine, quan les lleialtats territorials van arribar a ser més importants que els llaços de parentesc es va produir un gran avenç. No obstant, el pensament general era que en les comunitats petites els llaços de parentesc eren més importants que les lleialtats locals.

Moltes persones han fet estudis de societats encara molt primitives, i unes de les més estudiades són les dels aborígens australians, model d’una petita i modesta societat recol·lectora i caçadora. La banda és la unitat bàsica d’aquestes societats. Estan formades per persones emparentades entre si, i associades a un territori sagrat amb el qual s’identificaven com a grup o col·lectiu. La forma típica d’organitzar-se era patrilineal, és a dir, d’ascendència exclusivament masculina. Així doncs, amb aquest estudi concret dels aborígens australians diríem que les primeres societats humanes eren bandes patrilineals, cadascuna de les quals estava associada a un territori concret.


Un cop s’han organitzat les primeres societats, la següent qüestió era com van començar a estructurar-se les societats més complexes. A l’Àfrica, les societats, formades per mils de persones, s’organitzaven per tal d’obtenir beneficis comuns sense ajuda d’un govern. Aquestes societats es regien pels vincles familiars, eren grups patrilineals. En les societats més complexes les bandes patrilineals s’agrupaven en federacions, com és el cas de les comunitats de nuer del Sudan meridional.

Amb investigacions fetes posteriorment, la idea que les primeres societats amb sistemes polítics senzills es basaven en llaços de parentesc patrilineals va perdre força. Es va descobrir que, per formar part d’una banda, no havies de tenir un parentesc directe, sinó que hi havia altres maneres d’aconseguir-ho. No era estrany que una persona pertanyés a varies bandes al llarg de la seva vida. Per tant no es pot assegurar que les petites comunitats caçadores-recolectores s’organitzessin totes en bandes patrilineals.

La majoria de comunitats estaven formades per persones relacionades entre si, però amb una gran varietat de nivells de parentesc. En molts pobles, fins i tot, hi convivien diferents famílies que no tenia cap mena de parentesc, la qual cosa dona a entendre que el concepte patrilineal era més ideològic que pràctic.

Segons Maine, les societats més desenvolupades políticament van sorgir de les relacions naturals de parentesc entre els membres d’una comunitat. Aquesta teoria convèncer, doncs es creia impossible que una societat s’estructurés sense la figura d’un govern, basant-se només en els llaços de parentesc. Hobbes deia que l’estat natural era una situació de guerra permanent, i que per superar-lo les persones formen les societats civilment organitzades per imposar ordre. Aquesta idea era semblant a la dels darwinistes, que creien que la naturalesa suposava una lluita constant per la supervivència, i això és el que van fer els primers humans, sobreviure com van poder tot lluitant i recol·lectant.

En aquestes comunitats caçadores recol·lectores no era habitual la violència. No hi havia líders, sinó debats on es prenien les decisions. La violència més habitual eren les disputes dins de les mateixes bandes. La guerra i les enemistats entre comunitats son característiques de societats més complexes. L’excepció la trobem en casos com el d’algunes societats de la selva amazònica o de Nova Guinea, que son molt violentes. En èpoques de penúria és quan hi ha més conflictes.

Hobbes va proposar una altre tipus d’inici de les relacions socials entre una comunitat, el principi de reciprocitat o de correspondència. Aquest principi es base en l’intercanvi com a base de les relacions socials de les primeres comunitats; jo et dono a tu, i tu em dones alguna cosa a canvi. Adam Smith i Bronislaw Malinowski estaven en la línia de Hobbes. El primer deia que en absència del mercat, existia una tendència natural a l’intercanvi. El segon va fer un estudi dels habitants de les illes Trobriand. Aquelles societats es basaven en un principi, deia Malinowski: <>. La regla de l’intercanvi mutu era la norma elemental de la societat.

Mauss també va ser dels grans defensors de la teoria de la reciprocitat. Segons ell, les societats tradicionals es basaven en relacions de donar i rebre, és a dir, l’intercanvi de regals –no només materials- era el seu tipus de relacions socials, el que les mantenia. Mauss sostenia que l’intercanvi de dones entre els grups era molt comú, era la base de les relacions socials i va ser l’origen de les aliances matrimonials. Aquests regals, fixaven les relacions socials entre famílies.

La família Marshall també va fer un estudi sobre el principi de la reciprocitat, a partir de la convivència amb la tribu dels !kung, al desert de Kalahari. Durant l’hivern, feien les cerimònies d’iniciació, de l’intercanvi de béns i del flirteig. Regnava la cooperació i la solidaritat entre els seus membres, i no hi havia líders. Els recursos més importants estaven a disposició de tothom que fos de la banda. Els requisits per entrar-hi, però, eren molt flexibles. Els !kung viuen en pau mitjançant la pràctica de compartir i d’obsequiar-se entre ells. Amb això ja són feliços. Aquesta obsessió per regalar i que et regalin és molt típica de les societats petites. En altres tribus, com la dels ‘jívaros’ a l’alta Amazones, el principi de reciprocitat és molt diferent. És el que es podria anomenar el principi de reciprocitat negativa, el dret a equilibrar el resultat. Això significa que quan hi havia una matança o un robatori entre bandes, la perjudicada exercia el dret de venjança; equilibrava la balança.

Els rituals també van ser un dels elements importants per a l’organització i cohesió de les primeres societats, com apuntava Durkheim. Exaltava el sentiment de lleialtat entre els individus i els feia pensar primer en el bé de la comunitat que en l’individual. Molts informes en els quals es fa referència a societats complexes basades en rituals, matrimonis i intercanvis, donen la raó a Durkheim. No es pot dir que les comunitats es regissin per interessos individuals, encara que fos cert fins un punt. Per exemple, els esquimals, que durant l’estiu vivien en grups familiars individuals i s’espavilaven individualment, i en canvi durant l’hivern s’agrupaven en grans comunitats fent cerimònies i intercanvis. El cas dels bosquimans o dels aborígens australians és semblant.

En resum podríem dir que les primeres societats van desenvolupar formes de convivència molt variades. És segur que el principi de la reciprocitat va tenir una gran importància en les relacions socials, però també és segur que hi van haver formes de vida social molt variades, i de ben segur que moltes d’elles en contraposició.