Els espais del mercat
Mercats i economies camperoles a l’Europa Mediterrània (s. XIV-XVIII)
(Maurice Aymard)

En aquest text Maurice Aymard ens parla del procés d’inserció de l’economia rural en l’economia de mercat, del pas d’una situació inicial d’intercanvis i una quasi nul·la monetarització fins a la inclusió del camperolat dins una economia monetaritzada. Aymard ens parla del diferents posicionaments respecte a aquest procés i acaba amb la seva opinió personal.

La història rural de finals de l’Edat Mitjana i de l’època moderna, segons Aymard, es pot agrupar entorn a tres models o posicionaments interpretatius diferents.

El primer prové de l’obra de E. Labrousse i P. Goubert entre altres, que sostenen que la producció rural respon d’una manera positiva als estímuls de la demanda comercial, que es traduiria en l’apujada dels preus. Posteriorment, el procés continuaria amb una pujada dels preus dels productes agraris que impulsarien les inversions, i es conclouria amb un augment final de la producció.

Davant d’aquest primer posicionament trobem el dels historiadors dels seixanta, que posen èmfasi en l’estabilitat de les tècniques i el conseqüent estancament dels rendiments de l’agricultura tradicional. El creixement de la població feia disminuir la quantitat per persona de la producció total, fet que disminuïa la quantitat d’excedents dedicats a la venda. Això limitava l’accés al mercat del camperolat com a venedor, i per contra, provocava el seu accés al mercat però com a demandant de treball, d’ocupació. La solució es trobava a les ciutats, que necessitaven el camperolat ‘en forma’ per satisfer les seves necessitats. La solució, doncs, va ser invertir en la producció agrícola de dues maneres. Una va ser la formació de grans explotacions que garantien les necessitats dels camperols. L’altre va ser la transferència cap al camp d’algunes etapes d’activitats productives aprofitant la immensa reserva de mà d’obra al camp, el que s’ha anomenat protoindustrialització.

El tercer model és de caire antropològic, i sosté que els camperols només venien el que necessitaven per cobrir les seves necessitats monetàries, en part per les pressions i coercions dels seus senyors i/o funcionaris estatals. Aquestes pressions van ser un element clau per la monetarització de l’economia agrària.

Però l’idea d’Aymard al respecte de la introducció del camperolat als circuits de mercat difereix dels tres posicionaments anteriors. Per ell els camperols no treballaven només per pagar els impostos, sinó que també generaven les seves pròpies necessitats monetàries per tal d’assegurar la seva reproducció social. El camperolat venia la seva producció en funció dels seus objectius, principalment l’autoabastiment i l’autonomia reproductiva. Per Aymard, es fonamental el fet que no hi hagués, per el camperolat, una sola forma de mercat sinó moltes, i que bàsicament eren el dels productes agrícoles, el de la terra, el del treball i el del crèdit. Per últim, Aymard fa una menció especial al crèdit, per ell l’element clau que va permetre als dirigents de l’economia capitalista d’Occident assolir el control del camperolat i la seva completa submersió en l’economia de mercat.

La herència inmaterial, G. Levi (1985)
Capítol 3- Reciprocidad y mercado de la tierra

En aquest capítol del seu llibre ‘la herència inmaterial’ G. Levi ens mostra tota una sèrie de quadres estadístics amb els quals extreu algunes característiques de les societats de la zona del Piemont a finals del segle XVII , tals com la mitjana del consum individual, la mida o dimensió de la terra, la producció anual o les característiques de la família.

La primera font que utilitza Levi per a poder estimar el consum individual de cada persona és els aliments que es deixaven a les viudes en els testaments. Tot i que no tothom feia testament (només les famílies mitjanes- altes) i que per tant hi havia diferències entre les famílies benestants i pobres, queda clar que la base de l’alimentació eren els cereals, i que en alguns casos s’acompanyava amb ous, carn de porc, verdures de l’hort o fruites. La dot, per altra banda, s’utilitzava per a despeses extraordinàries i no era la font bàsica de l’alimentació.

La següent qüestió és la quantitat de terra que es necessitava cultivar per alimentar o sostenir una persona en aquella època. Per mesurar la productivitat de la terra ens hem de fixar en el cadastre de Víctor Amadeu II, que, tot i que es refereix només a la terra del senyor (terra de primera qualitat i més productiva) ens mostra que era necessària d’entre una a una i mitja jornades de terra per a mantenir amb una certa abundància a una persona durant un any.

Però si les parcel·les de la majoria de famílies eren molt reduïdes, encara es van veure més disminuïdes per la introducció de dos nous cultius que van transformar l’economia camperola del Piemont, el blat de moro i la morera. El blat de moro, cultiu de gran rendiment, es va convertir al s. XVIII en la base alimentària essencial per a la població camperola. Les moreres s’utilitzaven per la cria de cucs de seda, i permetia la utilització de mà d’obra infantil i femenina que actuava com a contribució monetària. Mentre l’altíssima producció de blat, amb la seva difícil comercialització, no passava pel mercat i es destinava al consum familiar, la cria de cucs de seda era tot un negoci en mans d’uns pocs grans mercaders exportadors.

En aquella època hi havia una gran activitat i moviment de propietaris de terra, hi havia una mercantilització de la terra entre el camperolat, però hi ha el dubte de si realment eren operacions conscients, per fer diners, o si es feien per obligació o necessitat. Hi ha indicis que suggereixen un mercat impersonal, amb una oferta i demanda clares, com les moltes transaccions de terra que es van fer a través del mercat o una certa uniformitat dels preus, però el cert és que hi ha altres indicis que contradiuen aquesta idea. La realitat és que d’impersonal el mercat en tenia ben poc; la terra era de baixa qualitat, el preu era canviant i la totalitat de la terra estava fragmentada per un gran nombre de transaccions que no estaven relacionades entre sí, però que es basaven en relacions de persona a persona, o de família a família. La relació entre l’oferta i la demanda era casual, i els intercanvis es ‘tancaven’ amb relacions personals entre venedor i comprador, i no per la competència entre venedors.

Per contra, els veïns sí que formaven una demanda constant de terra, doncs en un mercat sense una demanda constant, sempre tenien motiu per comprar una parcel·la que anés a parar a mans d’altres. En aquestes transaccions el preu es movia entre l’oferta i la demanda, i s’acostaven més a un mercat impersonal amb objectius i interessos econòmics, lluny del simple objectiu de subsistir.

L’ORÍGEN DE LA SOCIETAT

Són moltes les opinions i teories que s’han fet sobre els orígens de les societats i sobre les característiques de les primeres que van existir.

Els filòsofs de la Il·lustració europea creien que en un primer moment, abans que un grup de persones s’ajuntés i s’organitzés formant societats, els individus havien viscut en un estat natural. Els individus, en aquest estat natural, eren lliures i iguals entre ells, tot i que com a contrapartida vivien en constant alerta i preocupació. Aquests individus amb capacitat, encara que poca, de raonar voldrien civilitzar-se i sentir-se segurs. Aquest desig els porteria problemes, doncs a canvi de renunciar a algunes llibertats hi hauria el perill que, governats per segons qui, es quedessin se’n quedessin sense.

Per altra banda, els autors conservadors creien que els governs tenien que imposar, que ser poderosos. Així doncs, deien que l’estat natural era ple d’horrors. Hobbes creia que per mantenir l’ordre en aquest estat natural era necessari un govern fort i que imposés, i que a canvi de la protecció que aquest govern imposaria les persones estarien disposades a renunciar a les seves llibertats.

Els escriptors liberals i radicals, per contra, exaltaven l’estat natural. Jean-Jacques Rousseau deia que en l’estat natural l’home era més dèbil, però gaudia de total llibertat i igualtat.

Tot i les diferencies de pensaments entre els filòsofs de la Il·lustració, tots creien que la formació de les societats va ser un gran pas. Però també en aquest punt hi havia divergències d’opinió, sobre com eren i com s’organitzaven les primeres societats.

Els darwinistes creuen que els humans que s’organitzaren per formar les primeres societats no eren conscients del pas que estaven fent, que no tenien ús de raó. Les primeres societats eren, doncs, semblants a les dels simis, i com a tals les primeres societats sorgiren per uns vincles socials que afloraren de forma natural. Aquests primers vincles socials foren els llaços de sang o de parentesc.

L’alternativa als llaços de sang eren els de patriotisme local, els de sentir-se identificat amb un grup de persones que formaven un poblat o una tribu i rendir-se fidelitat i protecció. Segons Maine, quan les lleialtats territorials van arribar a ser més importants que els llaços de parentesc es va produir un gran avenç. No obstant, el pensament general era que en les comunitats petites els llaços de parentesc eren més importants que les lleialtats locals.

Moltes persones han fet estudis de societats encara molt primitives, i unes de les més estudiades són les dels aborígens australians, model d’una petita i modesta societat recol·lectora i caçadora. La banda és la unitat bàsica d’aquestes societats. Estan formades per persones emparentades entre si, i associades a un territori sagrat amb el qual s’identificaven com a grup o col·lectiu. La forma típica d’organitzar-se era patrilineal, és a dir, d’ascendència exclusivament masculina. Així doncs, amb aquest estudi concret dels aborígens australians diríem que les primeres societats humanes eren bandes patrilineals, cadascuna de les quals estava associada a un territori concret.


Un cop s’han organitzat les primeres societats, la següent qüestió era com van començar a estructurar-se les societats més complexes. A l’Àfrica, les societats, formades per mils de persones, s’organitzaven per tal d’obtenir beneficis comuns sense ajuda d’un govern. Aquestes societats es regien pels vincles familiars, eren grups patrilineals. En les societats més complexes les bandes patrilineals s’agrupaven en federacions, com és el cas de les comunitats de nuer del Sudan meridional.

Amb investigacions fetes posteriorment, la idea que les primeres societats amb sistemes polítics senzills es basaven en llaços de parentesc patrilineals va perdre força. Es va descobrir que, per formar part d’una banda, no havies de tenir un parentesc directe, sinó que hi havia altres maneres d’aconseguir-ho. No era estrany que una persona pertanyés a varies bandes al llarg de la seva vida. Per tant no es pot assegurar que les petites comunitats caçadores-recolectores s’organitzessin totes en bandes patrilineals.

La majoria de comunitats estaven formades per persones relacionades entre si, però amb una gran varietat de nivells de parentesc. En molts pobles, fins i tot, hi convivien diferents famílies que no tenia cap mena de parentesc, la qual cosa dona a entendre que el concepte patrilineal era més ideològic que pràctic.

Segons Maine, les societats més desenvolupades políticament van sorgir de les relacions naturals de parentesc entre els membres d’una comunitat. Aquesta teoria convèncer, doncs es creia impossible que una societat s’estructurés sense la figura d’un govern, basant-se només en els llaços de parentesc. Hobbes deia que l’estat natural era una situació de guerra permanent, i que per superar-lo les persones formen les societats civilment organitzades per imposar ordre. Aquesta idea era semblant a la dels darwinistes, que creien que la naturalesa suposava una lluita constant per la supervivència, i això és el que van fer els primers humans, sobreviure com van poder tot lluitant i recol·lectant.

En aquestes comunitats caçadores recol·lectores no era habitual la violència. No hi havia líders, sinó debats on es prenien les decisions. La violència més habitual eren les disputes dins de les mateixes bandes. La guerra i les enemistats entre comunitats son característiques de societats més complexes. L’excepció la trobem en casos com el d’algunes societats de la selva amazònica o de Nova Guinea, que son molt violentes. En èpoques de penúria és quan hi ha més conflictes.

Hobbes va proposar una altre tipus d’inici de les relacions socials entre una comunitat, el principi de reciprocitat o de correspondència. Aquest principi es base en l’intercanvi com a base de les relacions socials de les primeres comunitats; jo et dono a tu, i tu em dones alguna cosa a canvi. Adam Smith i Bronislaw Malinowski estaven en la línia de Hobbes. El primer deia que en absència del mercat, existia una tendència natural a l’intercanvi. El segon va fer un estudi dels habitants de les illes Trobriand. Aquelles societats es basaven en un principi, deia Malinowski: <>. La regla de l’intercanvi mutu era la norma elemental de la societat.

Mauss també va ser dels grans defensors de la teoria de la reciprocitat. Segons ell, les societats tradicionals es basaven en relacions de donar i rebre, és a dir, l’intercanvi de regals –no només materials- era el seu tipus de relacions socials, el que les mantenia. Mauss sostenia que l’intercanvi de dones entre els grups era molt comú, era la base de les relacions socials i va ser l’origen de les aliances matrimonials. Aquests regals, fixaven les relacions socials entre famílies.

La família Marshall també va fer un estudi sobre el principi de la reciprocitat, a partir de la convivència amb la tribu dels !kung, al desert de Kalahari. Durant l’hivern, feien les cerimònies d’iniciació, de l’intercanvi de béns i del flirteig. Regnava la cooperació i la solidaritat entre els seus membres, i no hi havia líders. Els recursos més importants estaven a disposició de tothom que fos de la banda. Els requisits per entrar-hi, però, eren molt flexibles. Els !kung viuen en pau mitjançant la pràctica de compartir i d’obsequiar-se entre ells. Amb això ja són feliços. Aquesta obsessió per regalar i que et regalin és molt típica de les societats petites. En altres tribus, com la dels ‘jívaros’ a l’alta Amazones, el principi de reciprocitat és molt diferent. És el que es podria anomenar el principi de reciprocitat negativa, el dret a equilibrar el resultat. Això significa que quan hi havia una matança o un robatori entre bandes, la perjudicada exercia el dret de venjança; equilibrava la balança.

Els rituals també van ser un dels elements importants per a l’organització i cohesió de les primeres societats, com apuntava Durkheim. Exaltava el sentiment de lleialtat entre els individus i els feia pensar primer en el bé de la comunitat que en l’individual. Molts informes en els quals es fa referència a societats complexes basades en rituals, matrimonis i intercanvis, donen la raó a Durkheim. No es pot dir que les comunitats es regissin per interessos individuals, encara que fos cert fins un punt. Per exemple, els esquimals, que durant l’estiu vivien en grups familiars individuals i s’espavilaven individualment, i en canvi durant l’hivern s’agrupaven en grans comunitats fent cerimònies i intercanvis. El cas dels bosquimans o dels aborígens australians és semblant.

En resum podríem dir que les primeres societats van desenvolupar formes de convivència molt variades. És segur que el principi de la reciprocitat va tenir una gran importància en les relacions socials, però també és segur que hi van haver formes de vida social molt variades, i de ben segur que moltes d’elles en contraposició.