La herència inmaterial, G. Levi (1985)
Capítol 3- Reciprocidad y mercado de la tierra
En aquest capítol del seu llibre ‘la herència inmaterial’ G. Levi ens mostra tota una sèrie de quadres estadístics amb els quals extreu algunes característiques de les societats de la zona del Piemont a finals del segle XVII , tals com la mitjana del consum individual, la mida o dimensió de la terra, la producció anual o les característiques de la família.
La primera font que utilitza Levi per a poder estimar el consum individual de cada persona és els aliments que es deixaven a les viudes en els testaments. Tot i que no tothom feia testament (només les famílies mitjanes- altes) i que per tant hi havia diferències entre les famílies benestants i pobres, queda clar que la base de l’alimentació eren els cereals, i que en alguns casos s’acompanyava amb ous, carn de porc, verdures de l’hort o fruites. La dot, per altra banda, s’utilitzava per a despeses extraordinàries i no era la font bàsica de l’alimentació.
La següent qüestió és la quantitat de terra que es necessitava cultivar per alimentar o sostenir una persona en aquella època. Per mesurar la productivitat de la terra ens hem de fixar en el cadastre de Víctor Amadeu II, que, tot i que es refereix només a la terra del senyor (terra de primera qualitat i més productiva) ens mostra que era necessària d’entre una a una i mitja jornades de terra per a mantenir amb una certa abundància a una persona durant un any.
Però si les parcel·les de la majoria de famílies eren molt reduïdes, encara es van veure més disminuïdes per la introducció de dos nous cultius que van transformar l’economia camperola del Piemont, el blat de moro i la morera. El blat de moro, cultiu de gran rendiment, es va convertir al s. XVIII en la base alimentària essencial per a la població camperola. Les moreres s’utilitzaven per la cria de cucs de seda, i permetia la utilització de mà d’obra infantil i femenina que actuava com a contribució monetària. Mentre l’altíssima producció de blat, amb la seva difícil comercialització, no passava pel mercat i es destinava al consum familiar, la cria de cucs de seda era tot un negoci en mans d’uns pocs grans mercaders exportadors.
En aquella època hi havia una gran activitat i moviment de propietaris de terra, hi havia una mercantilització de la terra entre el camperolat, però hi ha el dubte de si realment eren operacions conscients, per fer diners, o si es feien per obligació o necessitat. Hi ha indicis que suggereixen un mercat impersonal, amb una oferta i demanda clares, com les moltes transaccions de terra que es van fer a través del mercat o una certa uniformitat dels preus, però el cert és que hi ha altres indicis que contradiuen aquesta idea. La realitat és que d’impersonal el mercat en tenia ben poc; la terra era de baixa qualitat, el preu era canviant i la totalitat de la terra estava fragmentada per un gran nombre de transaccions que no estaven relacionades entre sí, però que es basaven en relacions de persona a persona, o de família a família. La relació entre l’oferta i la demanda era casual, i els intercanvis es ‘tancaven’ amb relacions personals entre venedor i comprador, i no per la competència entre venedors.
Per contra, els veïns sí que formaven una demanda constant de terra, doncs en un mercat sense una demanda constant, sempre tenien motiu per comprar una parcel·la que anés a parar a mans d’altres. En aquestes transaccions el preu es movia entre l’oferta i la demanda, i s’acostaven més a un mercat impersonal amb objectius i interessos econòmics, lluny del simple objectiu de subsistir.
Capítol 3- Reciprocidad y mercado de la tierra
En aquest capítol del seu llibre ‘la herència inmaterial’ G. Levi ens mostra tota una sèrie de quadres estadístics amb els quals extreu algunes característiques de les societats de la zona del Piemont a finals del segle XVII , tals com la mitjana del consum individual, la mida o dimensió de la terra, la producció anual o les característiques de la família.
La primera font que utilitza Levi per a poder estimar el consum individual de cada persona és els aliments que es deixaven a les viudes en els testaments. Tot i que no tothom feia testament (només les famílies mitjanes- altes) i que per tant hi havia diferències entre les famílies benestants i pobres, queda clar que la base de l’alimentació eren els cereals, i que en alguns casos s’acompanyava amb ous, carn de porc, verdures de l’hort o fruites. La dot, per altra banda, s’utilitzava per a despeses extraordinàries i no era la font bàsica de l’alimentació.
La següent qüestió és la quantitat de terra que es necessitava cultivar per alimentar o sostenir una persona en aquella època. Per mesurar la productivitat de la terra ens hem de fixar en el cadastre de Víctor Amadeu II, que, tot i que es refereix només a la terra del senyor (terra de primera qualitat i més productiva) ens mostra que era necessària d’entre una a una i mitja jornades de terra per a mantenir amb una certa abundància a una persona durant un any.
Però si les parcel·les de la majoria de famílies eren molt reduïdes, encara es van veure més disminuïdes per la introducció de dos nous cultius que van transformar l’economia camperola del Piemont, el blat de moro i la morera. El blat de moro, cultiu de gran rendiment, es va convertir al s. XVIII en la base alimentària essencial per a la població camperola. Les moreres s’utilitzaven per la cria de cucs de seda, i permetia la utilització de mà d’obra infantil i femenina que actuava com a contribució monetària. Mentre l’altíssima producció de blat, amb la seva difícil comercialització, no passava pel mercat i es destinava al consum familiar, la cria de cucs de seda era tot un negoci en mans d’uns pocs grans mercaders exportadors.
En aquella època hi havia una gran activitat i moviment de propietaris de terra, hi havia una mercantilització de la terra entre el camperolat, però hi ha el dubte de si realment eren operacions conscients, per fer diners, o si es feien per obligació o necessitat. Hi ha indicis que suggereixen un mercat impersonal, amb una oferta i demanda clares, com les moltes transaccions de terra que es van fer a través del mercat o una certa uniformitat dels preus, però el cert és que hi ha altres indicis que contradiuen aquesta idea. La realitat és que d’impersonal el mercat en tenia ben poc; la terra era de baixa qualitat, el preu era canviant i la totalitat de la terra estava fragmentada per un gran nombre de transaccions que no estaven relacionades entre sí, però que es basaven en relacions de persona a persona, o de família a família. La relació entre l’oferta i la demanda era casual, i els intercanvis es ‘tancaven’ amb relacions personals entre venedor i comprador, i no per la competència entre venedors.
Per contra, els veïns sí que formaven una demanda constant de terra, doncs en un mercat sense una demanda constant, sempre tenien motiu per comprar una parcel·la que anés a parar a mans d’altres. En aquestes transaccions el preu es movia entre l’oferta i la demanda, i s’acostaven més a un mercat impersonal amb objectius i interessos econòmics, lluny del simple objectiu de subsistir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario