Els espais del mercat
Mercats i economies camperoles a l’Europa Mediterrània (s. XIV-XVIII)
(Maurice Aymard)

En aquest text Maurice Aymard ens parla del procés d’inserció de l’economia rural en l’economia de mercat, del pas d’una situació inicial d’intercanvis i una quasi nul·la monetarització fins a la inclusió del camperolat dins una economia monetaritzada. Aymard ens parla del diferents posicionaments respecte a aquest procés i acaba amb la seva opinió personal.

La història rural de finals de l’Edat Mitjana i de l’època moderna, segons Aymard, es pot agrupar entorn a tres models o posicionaments interpretatius diferents.

El primer prové de l’obra de E. Labrousse i P. Goubert entre altres, que sostenen que la producció rural respon d’una manera positiva als estímuls de la demanda comercial, que es traduiria en l’apujada dels preus. Posteriorment, el procés continuaria amb una pujada dels preus dels productes agraris que impulsarien les inversions, i es conclouria amb un augment final de la producció.

Davant d’aquest primer posicionament trobem el dels historiadors dels seixanta, que posen èmfasi en l’estabilitat de les tècniques i el conseqüent estancament dels rendiments de l’agricultura tradicional. El creixement de la població feia disminuir la quantitat per persona de la producció total, fet que disminuïa la quantitat d’excedents dedicats a la venda. Això limitava l’accés al mercat del camperolat com a venedor, i per contra, provocava el seu accés al mercat però com a demandant de treball, d’ocupació. La solució es trobava a les ciutats, que necessitaven el camperolat ‘en forma’ per satisfer les seves necessitats. La solució, doncs, va ser invertir en la producció agrícola de dues maneres. Una va ser la formació de grans explotacions que garantien les necessitats dels camperols. L’altre va ser la transferència cap al camp d’algunes etapes d’activitats productives aprofitant la immensa reserva de mà d’obra al camp, el que s’ha anomenat protoindustrialització.

El tercer model és de caire antropològic, i sosté que els camperols només venien el que necessitaven per cobrir les seves necessitats monetàries, en part per les pressions i coercions dels seus senyors i/o funcionaris estatals. Aquestes pressions van ser un element clau per la monetarització de l’economia agrària.

Però l’idea d’Aymard al respecte de la introducció del camperolat als circuits de mercat difereix dels tres posicionaments anteriors. Per ell els camperols no treballaven només per pagar els impostos, sinó que també generaven les seves pròpies necessitats monetàries per tal d’assegurar la seva reproducció social. El camperolat venia la seva producció en funció dels seus objectius, principalment l’autoabastiment i l’autonomia reproductiva. Per Aymard, es fonamental el fet que no hi hagués, per el camperolat, una sola forma de mercat sinó moltes, i que bàsicament eren el dels productes agrícoles, el de la terra, el del treball i el del crèdit. Per últim, Aymard fa una menció especial al crèdit, per ell l’element clau que va permetre als dirigents de l’economia capitalista d’Occident assolir el control del camperolat i la seva completa submersió en l’economia de mercat.