ARDIPITHECUS RÁMIDUS
L'homínid més vell que coneixem a hores d'ara va entrar a la història oficial amb un article publicat a Nature l'any 1994. Les troballes però, havien començat dos anys abans a Aramis, a l'Etiòpia Central, quan Gen Suwa va descobrir un molar superior, que va ser seguit per d'altres dents i diversos fragments de mandíbula, part inferior del crani i braç esquerre, fins a completar una cinquantena de restes fòssils pertanyents a 17 individus diferents. Les restes trobades al riu Awash per l'equip format per Gene Suwa, Tim White, Berhane Asfaw i Desmond Clark, tenien una antiguitat de 4.4 milions d'anys i presentaven unes característiques molt més primitives que les pròpies de l'Australopithecus afarensis, que fins a aquell moment havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà.
Els canins eren més grans que els de l'afarensis (però no tan com en els simis actuals) i estaven arrenglerats amb les dents posteriors, que eren comparativament més petites, els molars eren estrets i estaven recoberts per una capa d'esmalt molt prima, el diastema era més ample, mentre que els ossos del braç i del crani eren massa petits per fer cap deducció segura. Sembla però, que la forma del primer, també intermèdia entre l'afarensis i els simis, no presentava cap adaptació que li permetés caminar ajudant-se dels nusos de les mans, mentre que la forma d'un petit fragment corresponent a la vora del foramen magnum permetia aventurar la hipòtesi que es trobaven davant d'un ésser de marxa bípede o si més no, semibípeda. Per el tipus de dentadura s’ha deduït que L’Ardipithecus rámidus s’alimentava dels mateixos vegetals que els ximpanzés: fruites, brots, branquetes tendres, fulles fresques; fet que demostra que passava molt de temps als arbres. Les restes trobades no presentaven unes característiques tan inequívocament humanes com l'Australopithecus afarensis, que durant molts anys havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà. Tot i que les característiques de les restes estan a mig camí entre l'homínid esmentat anteriorment i el ximpanzé, són prou diferenciades com per atorgar a aquest ésser el primer lloc en el camí de l'hominització. D'altres trets ho confirmen, ja que sembla força clar que era bípede i no podia caminar amb la ma plegada com fan els simis. El seu hàbitat era la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana.
En un primer moment aquell homínid de 40 kg de massa i 122 cm d'alçada va ser inclòs dins del gènere Australopithecus, però set mesos després de l'aparició del primer article, es va crear un nou gènere per encabir-lo, passant a denominar-se Ardipithecus (mico de terra) rámidus, mot provinent de la llengua Afar i que significa arrel. Denominació molt encertada ja que amb aquesta troballa ens trobem força prop del moment en que humans i simis van seguir camins separats, fet que molts científics situen fa sis milions d'anys. L'acceptació de les conclusions no és però, gaire general. Antropòlegs tan famosos com Richard i Meave Leakey i Philip Tobias, no semblen estar gaire d'acord amb les teories de T. White. Els primers consideren que devia ser un simi bípede però no un avantpassat humà, mentre que el segon diu que les troballes són massa enigmàtiques, que poca gent les ha vistes i que ben poc s'ha publicat, fets plenament incontestables, ja que cinc anys després de la troballa encara no hi ha hagut cap novetat, ni se sap res de l’esquelet força complet que va ser trobat a finals de l'any 1994. Davant de totes aquestes acusacions T. White demana més temps per arribar a algunes conclusions fiables.
Poca cosa sabem doncs d'aquesta espècie que tenia com a hàbitat la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home, va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana. I del qual ni tan sols sabem la seva capacitat craniana, possiblement molt semblant a la del ximpanzé, tot i que les tesis més optimistes li assignen un volum cerebral de 450 cc.
L'homínid més vell que coneixem a hores d'ara va entrar a la història oficial amb un article publicat a Nature l'any 1994. Les troballes però, havien començat dos anys abans a Aramis, a l'Etiòpia Central, quan Gen Suwa va descobrir un molar superior, que va ser seguit per d'altres dents i diversos fragments de mandíbula, part inferior del crani i braç esquerre, fins a completar una cinquantena de restes fòssils pertanyents a 17 individus diferents. Les restes trobades al riu Awash per l'equip format per Gene Suwa, Tim White, Berhane Asfaw i Desmond Clark, tenien una antiguitat de 4.4 milions d'anys i presentaven unes característiques molt més primitives que les pròpies de l'Australopithecus afarensis, que fins a aquell moment havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà.
Els canins eren més grans que els de l'afarensis (però no tan com en els simis actuals) i estaven arrenglerats amb les dents posteriors, que eren comparativament més petites, els molars eren estrets i estaven recoberts per una capa d'esmalt molt prima, el diastema era més ample, mentre que els ossos del braç i del crani eren massa petits per fer cap deducció segura. Sembla però, que la forma del primer, també intermèdia entre l'afarensis i els simis, no presentava cap adaptació que li permetés caminar ajudant-se dels nusos de les mans, mentre que la forma d'un petit fragment corresponent a la vora del foramen magnum permetia aventurar la hipòtesi que es trobaven davant d'un ésser de marxa bípede o si més no, semibípeda. Per el tipus de dentadura s’ha deduït que L’Ardipithecus rámidus s’alimentava dels mateixos vegetals que els ximpanzés: fruites, brots, branquetes tendres, fulles fresques; fet que demostra que passava molt de temps als arbres. Les restes trobades no presentaven unes característiques tan inequívocament humanes com l'Australopithecus afarensis, que durant molts anys havia estat considerat el nostre avantpassat més llunyà. Tot i que les característiques de les restes estan a mig camí entre l'homínid esmentat anteriorment i el ximpanzé, són prou diferenciades com per atorgar a aquest ésser el primer lloc en el camí de l'hominització. D'altres trets ho confirmen, ja que sembla força clar que era bípede i no podia caminar amb la ma plegada com fan els simis. El seu hàbitat era la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana.
En un primer moment aquell homínid de 40 kg de massa i 122 cm d'alçada va ser inclòs dins del gènere Australopithecus, però set mesos després de l'aparició del primer article, es va crear un nou gènere per encabir-lo, passant a denominar-se Ardipithecus (mico de terra) rámidus, mot provinent de la llengua Afar i que significa arrel. Denominació molt encertada ja que amb aquesta troballa ens trobem força prop del moment en que humans i simis van seguir camins separats, fet que molts científics situen fa sis milions d'anys. L'acceptació de les conclusions no és però, gaire general. Antropòlegs tan famosos com Richard i Meave Leakey i Philip Tobias, no semblen estar gaire d'acord amb les teories de T. White. Els primers consideren que devia ser un simi bípede però no un avantpassat humà, mentre que el segon diu que les troballes són massa enigmàtiques, que poca gent les ha vistes i que ben poc s'ha publicat, fets plenament incontestables, ja que cinc anys després de la troballa encara no hi ha hagut cap novetat, ni se sap res de l’esquelet força complet que va ser trobat a finals de l'any 1994. Davant de totes aquestes acusacions T. White demana més temps per arribar a algunes conclusions fiables.
Poca cosa sabem doncs d'aquesta espècie que tenia com a hàbitat la selva, fet important ja que contradiu la idea de que l'aparició del bipedisme i per tant de l'home, va ser afavorida per un entorn pobre en arbres, la sabana. I del qual ni tan sols sabem la seva capacitat craniana, possiblement molt semblant a la del ximpanzé, tot i que les tesis més optimistes li assignen un volum cerebral de 450 cc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario